Convertir sotsobres \u00edntims, somnis i al\u00b7lucinacions en un atribolat art pop va col\u00b7locar a The Cure en l’avantguarda musical quaranta anys enrere, i el temps no li ha restat esplendor. Aqu\u00ed van estar Robert Smith i les seves hosts, aquest dijous al Palau Sant Jordi (entrades esgotades), presumint dels seus cl\u00e0ssics imperials i de la seva empremta sonora llegenda, manejant capes atmosf\u00e8riques, plantes enfiladisses mel\u00f2diques i vestigis del seu misteri g\u00f2tic.<\/p>\n
Nit de recreaci\u00f3 d’uns assoliments que van crear escola, encara que no sols aix\u00f2: el grup va deixar caure fins a cinc can\u00e7ons d’aquest nou disc (\u2018Songs\u00a0of\u00a0a\u00a0lost\u00a0world\u2019), que anava a sortir a les portes de la gira (que per aix\u00f2 porta per t\u00edtol \u2018Lost\u00a0world\u00a0tour\u2019) per a trencar 14 anys de buit editorial. I van ser col\u00b7locades en posicions nobles: \u2018Alone\u2019\u00a0va obrir la sessi\u00f3 amb els seus set minuts de\u00a0andares\u00a0pausats i els seus missatges poc\u00a0dicharacheros: \u201cAquest \u00e9s el final de cada can\u00e7\u00f3 que cantem \/ El foc es va convertir en cendres \/ i les estrelles es van enfosquir amb les ll\u00e0grimes\u201d, va entonar Robert Smith amb aquesta veu gaireb\u00e9 sempre situada a un mil\u00b7l\u00edmetre del plor, ben conservada als 63. Conclusi\u00f3 en manera evasiva: \u201cel m\u00f3n no \u00e9s m\u00e9s que un somni\u201d.<\/p>\n
Passos de gegant
\nEl baix de Simon\u00a0Gallup, empenyent al gegant amb gambades llargues i profundes, connectant amb la poesia envolupant de \u2018Pictures\u00a0of\u00a0you\u2019, perla de l’\u00e0lbum \u2018Disintegration\u2019\u00a0(1989), el m\u00e9s citat, amb sis can\u00e7ons. Arquitectura densa, que no espesseix, amb les discretes diableries\u00a0guitarreras\u00a0de\u00a0Reeves\u00a0Gabrels\u00a0(que va ser c\u00f2mplice de\u00a0Bowie\u00a0durant una d\u00e8cada) donant tocs de distinci\u00f3 sense sobresortir, fent bola de so amb els teclats del recuperat Perry\u00a0Bamonte.<\/p>\n
Les noves can\u00e7ons es van decantar per la cad\u00e8ncia pausada, amb l’excepci\u00f3 de \u2018A fragile thing\u2019, un tema sobre la fi de l’amor entre una parella. \u201cCada vegada que em beses podria plorar\u201d. Aqu\u00ed es va fer notar, sobretot, \u2018Endsong\u2019, amb llargs passatges instrumentals en espiral i un intricat nom\u00e9s subterrani per part de Gabrels. Tamb\u00e9 \u2018I ca never say goodbye\u2019, amb al\u00b7lusions als seus familiars perduts. Una idea m\u00e9s aviat hardcore de The Cure es va obrir pas en el cor del concert amb peces vingudes del passat m\u00e9s lluny\u00e0: les cites a l’\u00e0lbum-sant greal \u2018Seventeen seconds\u2019 (1980), entre elles la turmentada \u2018The forest\u2019, amb el seu crit en bucle (\u201cagain and again and again\u2026\u201d) corejat per l’afici\u00f3. \u2018Lovesong\u2019, en contrast, va sonar una mica m\u00e9s \u2018up tempo\u2019 que l’original.<\/p>\n
\u2018Hits\u2019\u00a0en cascada
\nCom si el seu material m\u00e9s profund fos poc compatible amb les seves can\u00e7ons de major pegada comercial, aquestes es van concentrar en un llarg segon bis que va constituir un concert en si mateix. Cremat el territori amb un abrasiu \u2018Disintegration\u2019, va arribar l’hora de \u2018The walk\u2019, \u2018Friday I\u2019m in love\u2019, \u2018Close to em\u2019, \u2018In between days\u2019 i \u2018Boys don\u2019t cry\u2019. Temps de delit, acostant-se a les tres hores de concert, per a un Sant Jordi en combusti\u00f3, recordant-nos que darrere de les capes de boirina i de misteri, The Cure mai va deixar de ser una banda pop. I bastant bona.<\/p>\n