Celebrem l’estiu al Vida 2022!

Que el VIDA és un dels festivals més còmodes, bonics i cures del país és un secret a veus. Un esdeveniment d’evident esperit indie en el qual la mitjana d’edat se situa per sobre dels trenta i en el qual et trobaràs amb la major concentració de cotxets de bebè per metre quadrat del planeta festivalero. Pares abnegats d’allò més modern que “gaudiran” el que puguin i els deixin els més “nens” de la música, la bona música. Perquè aquí es ve sobretot a això: A gaudir dels concerts. Per això el Vida és l’únic festival que es pot permetre el luxe de programar a un bon nombre d’artistes, les propostes dels quals, no són les que millor encaixen en el concepte festivalero habitual. Aquest d’esperit més ‘verbenero’ en el sentit més festiu del terme. Artistes com Destroyer, Guitarricadelafuente, Rocío Márquez i Bronqui, Cat Power o fins i tot Alt-j es paladean millor en un auditori còmodament asseguts. Per això no deixa de ser curiós que, alliberats ja de la pandèmia, el cartell fora en el fons tan pandèmic. O si ho prefereixes, tan íntim. I això va funcionar en algunes ocasions, però va sotsobrar alguna cosa en unes altres.

Entre les primeres, les que van funcionar, cal destacar el bon estat de forma en el qual es troben els escocesos Belle And Sebastian. No obstant això, no deixa de ser curiós que, havent publicat un àlbum tan estupend com el recent “A Bit O f Previous”, ho menyspreessin d’una forma tan evident. Jo només vaig comptabilitzar una matinera “Unnecessary Drama” que va sonar trepidant i trotona, amb aquesta harmònica deslligada i, després de la qual, el mateix Stuart Murdoch va preguntar a l’audiència en castellà si preferíem cançons noves o “viejjjjaaaasssss”. La resposta del respectable va ser meridiana. Es van acabar les novetats per a entrar en una bateria de temes tan incontestables com coneguts: “Another Sunny Day”, “The Boy With The Arab Strap”, “Funny Little Forg”… Un cancioner imbatible i una banda amb molt d’ofici amb un mestre de cerimònies que sembla gaudir com un nen d’aquest estatus tan merescut.

Si ens anem al cap de cartell del dissabte, és a dir Alt-j, també cal parlar d’èxit absolut. Els anglesos van sortir en format trio a defensar un repertori que, al contrari que Belle And Sebastian, en la seva primera meitat es va apuntalar bastant en l’últim i quart treball de la banda. Un flamant “The Dream” que els consagra com un grup a ser molt tingut en compte, buidant qualsevol tipus de dubtes que hagin planat sobre ells de forma una mica injusta. En directe, els de Leeds saben potenciar molt bé els punts forts de la seva música. Parlem, com no, del bé que empasten les veus de Gus Unger-Hamilton (teclista) i Joe Newman (guitarra), però també de les imprescindibles línies melòdiques que el seu bateria Thom Green sap traçar en directe, bàsiques per al desenvolupament hipnòtic de la seva música. I aquí està la clau de tot. Les seves cançons repletes de notes i vericuetos es van desplegant com un suau mantell de vellut sobre els caps d’un públic embadalit pel bé i ajustat que sona tot. Un delit sonor que només pot ser rebut amb un gran somriure de satisfacció.

Però també va haver-hi decepcions en el festival. Era fins i tot predictible que pogués passar el que va passar amb Cat Power. No és la meva intenció fer massa llenya amb una artista que ho té tot al seu favor per a ser emblemàtica, però que no ho aconsegueix en la major part dels seus directes. L’exagerat filtre de veu al qual va sotmetre el seu micròfon, unit a un deambular una cosa perduda sobre l’escenari, va fer que la sensació d’elefant en terrisseria cobrés la seva màxima accepció. Tan contrari com l’actuació de Destroyer, és a dir, de Dan Bejar i la seva banda, els qui van desplegar una contundència sonora, densa i intricada en la qual el so es va imposar per sobre del repertori –que pràcticament va acabar sent això de menys–. En el mateix escenari, però el dia anterior, també van enlluernar Mishima. Malgrat la baixa de Marc Lloret als teclats, els catalans van demostrar una vegada més que la seva fórmula sona empastada i solvent després de tants anys de vol junts. A més compten amb un estupend nou treball sota el braç titulat “L’aigua clara” que no fa sinó reforçar encara més el seu estatus dins del indie que hauria de transcendir més enllà de les fronteres catalanes. Van sonar com el que són: un grup amb majúscules.

Encara que si anem per ordre cronològic cal dir que comencem la jornada del dijous amb una Soccer Mommy que venia a presentar-nos el seu recent “Sometimes, Forever”. Sophie Allison va començar defensant les seves cançons en solitari abans que se li acabés unint la resta de banda en un xou solvent. Ja en un dels petits escenaris del bosc, vam poder gaudir d’Anna Andreu acompanyada de Marina Arrufat. Presentaven el seu notable “La mesuri” i van comptar amb l’ajuda de Ferran Palau per a interpretar “Un so”.

L’escenari principal s’inaugurava amb Israel Fernández i Diego del Morao en una jornada amb especial atenció a la música d’arrels, en aquest cas en la seva versió més ortodoxa repassant els diferents pals del flamenc. Perquè si parlem de música d’arrels en la seva versió més heterodoxa, per a això ja teníem a Rodrigo Cuevas, que es va passejar de la sarsuela a la música tradicional asturiana ventall en mà, plataformes i mantó de manila. Cuevas ens situa en tot moment en el que escoltarem a continuació, ens descriu la seva imatgeria –més del segle XIX que del XX–, però el seu és inenarrable en el millor dels sentits.

Parcels tornaven al Vida, el festival que els ha vist créixer, per a convidar-nos al seu particular viatge entre el dia i la nit. A estones ho van aconseguir gràcies a l’abundància d’idees i la bona execució, malgrat la falta de cançons. Però si de fer-nos viatjar es tractava, més fàcil els va resultar a Balthazar que als australians. Els belgues podien presentar per fi “The Sand”, i ho van fer amb elegància i rotunditat. El ball va continuar amb uns The Avalanches que, vint anys després de “Since I Left You”, intenten mantenir la vigència del seu particular collage sonor amb discos que no han pogut fer-li ombra al seu reverenciat clàssic. Així que ho aconsegueixen ja sigui a força de nostàlgia o d’oferir un producte imperible.

La nit acabaria amb la confluència entre electrònica i tradició per part de Rocío Márquez i Bronqui amb el flamenc i de Baiuca amb la música gallega. El cos ens va donar per a sorprendre’ns amb la posada en escena de l’excel·lent “Tercer Cel”, però per esgotament no arribem a gaudir dels desenvolupaments d’Alejandro Guillán. Hi ha hagut grans ocasions anteriors i n’hi haurà en breu, així que tenim clar que no va defraudar als qui sí que van assistir al seu xou.

Dels dos dies següents i obviant els grups ja esmentats amb anterioritat, cal destacar la solvència soul de Black Pumes i la incontestable presència escènica del vocalista i guitarra Eric Burton. L’única cosa que els queda per demostrar, i hauran de fer-ho en aquest segon disc en el qual ja estan treballant, és que el seu cancioner ha d’anar més enllà d’aquest tema emblemàtic que és “Colors” amb el qual es van acomiadar. Per moments semblava que el públic estava més expectant de veure quan arribaria el hit de falles que del set complet de la banda. Per part seva, ells s’ajusten als cànons del soul amb algun colorit latin en els solos de Adrian Quesada i aquesta se m’antulla una fórmula que haurien d’explorar en el futur per a fer una cosa diferent. Alguna cosa que fusionés sense complexos a Carlos Santana amb Otis Reading o viceversa.

El mateix dia i en el mateix escenari vam poder gaudir també de l’actuació de Alizzz. El de “Castefa” va sortir amb ganes a l’escenari disposat a alegrar-nos la tarda, però aviat va quedar demostrat que el seu encara escàs bagatge de cançons no aconsegueix apuntalar un xou al complet. A això cal sumar-li que la seva banda, malgrat tenir un so més que correcte, es mostra massa estàtica en un professional segon pla que converteix el xou del català en una cosa plana i això malgrat comptar amb la solvència de temes incontestables com “La trobada” o “Ja no sento res”. Una cosa semblant li va succeir el divendres a Guitarricadelafuente. Aquí el problema no va ser tant l’escassetat de temes entre els quals triar, que també, sinó més aviat que la proposta d’Álvaro Lafuente no es projecta cap a fora, sinó que ho fa més aviat cap al seu ric interior, i això, atès que actuava en l’escenari de major grandària del festival, resulta un problema. Màximament si vols convèncer de la primera a l’última de les ànimes allí congregades.

I ja que parlem d’escenaris, també ens deixem caure pels més petits situats en la preciosa zona arbrada del festival. Allí vam poder gaudir del sempre contundent i electritzant xou de Cru Pimento; de l’accidentat xou de Shego, que van tirar endavant malgrat no comptar amb la presència per malaltia del seu bateria, a la qual van suplir amb el so enllaunat d’un ordinador; i del contundent desplegament d’uns The Parrots que van començar sense so pels acusetes de l’escenari, la qual cosa no els va impedir deixar constància de la seva capacitat per a deixar empremta sota qualsevol circumstància.

És evident que va haver-hi més artistes i d’algun d’ells gaudim una mica de passada. Va ser el cas de Maren, qui obria l’escenari de la Masia la tarda del divendres i que ens va deixar la sensació que encara li queda molta feina per fer a l’hora d’apuntalar amb major solvència una proposta sincera i d’autor que pot donar-nos alegries en el futur. També Delaporte estrenaven el dissabte el mateix escenari, però amb un resultat totalment oposat, atrapant-nos amb la seva contundent electrònica ballable que mereixia un horari nocturn i no tan calorós. Fins i tot així, va haver-hi xerinola i molt amb les sengles versions de “Cariñito” i “Toro”. Per la seva part Boye sí que va comptar amb aquest horari nocturn, amb el que l’actor i cantant va posar a ballar a tothom amb aquest estrany hit electro-operístic anomenat “Veni Vidi Vici” que no li fallarà mai a l’hora de posar del revés qualsevol plaça.

Crònica: Mondosonoro
Fotos cedides per l’organizació