Una confortable nit amb Sting a la Costa Brava

L’artista anglès va revisar els seus clàssics en el festival de Cap Roig

Ni en temps confusos i d’extraviament falla, puntual com el ferrocarril japonès, sobri com un luterà, i simpàtic amb la mesura del bon venedor. Sting no enganya, tret que se li vagi a veure en un estat de confusió que busqui el que va ser Sting. Gordon Matthew Thomas Sumner, envejable to físic, carrosseria llustrosa, aspecte esportiu, braços fibrats i aquest cabell que amenaça amb absentar-se des de Police i que encara segueix aquí, ja no és un jovenet al qual demanar empenta, dinamisme, sorpreses i intensitat, Gordon Matthew Thomas Sumner és un senyor que s’ha pres tan de debò ser un senyor aliè al vertigen i a l’imprevist que el seu concert a Calella de Palafrugell, amb tota probabilitat gairebé calcat als anteriors i als quals vindran, va ser una honorable visita a un cancioner petrificat que encara li dona vida. I aquesta vida d’acte homenatge és el que sembla comptar més per a ell als seus setanta anys, una vida sense sobresalts artístics, una fulla en el tram més plàcid del curs del riu a la qual només resta arribar a la mar.

Nit de gala en el festival de Cap Roig, gala de vestits de nit, lluentors, bronzejats i una certa sensació de negar per decret el pas del temps sobre la pell. Ple. Entrades a preu de nit de tirs llargs amb una certa sensació d’exclusivitat. Temperatura deliciosa i puntualitat. Arrenca Message In A Bottle i no se sap molt bé si Sting és un cavaller aliè a l’excitació o és que està fins als nassos de tocar-la. Somriu sí, i com el hit no mou gairebé res en la platea, Sting l’ha d’animar demanant que la peça sigui corejada i palmada, la qual cosa va aconseguir sense moure a l’algaravia, el públic també era cavallerós i educat. Segueix Englishman In Nova York i aquí sí que se sospira mentre ell afirma en la lletra que és més de te que de cafè, i es remata el trio inicial amb Every Little Thing She Does Is Magic. Tres èxits que han passat sense major novetat i que donen la pauta del que serà el concert, un recital per a evocar no com érem sinó com recordem el que la seva música ens va fer sentir. Sense repetir-ho.

Les seves llargues i primes cames ho van moure per escena sense haver de semblar-se a aquests col·legues de la seva edat que semblen posats en marxa després d’haver estat desembalsamats. No ha de lluir torsos nus, ni córrer com un atleta vestit de trapezista, ell pren te i és un senyor. Bé, la seva veu no és la d’abans i a més va semblar per moments tenir-la una mica tocada i perdre alguna afinació, però millor no pensar en el perdut pel camí quan encara es pot, si es desitja, buscar. Sting no cerca, simplement ressuscita amb arranjaments de cocteleria un repertori que va ser coratjós i agut i ara sona contingut i rodó, molt senyor, no sigui condueixi a emocions desaconsellables. Gens objectable, l’eterna joventut no deixa de ser una promesa científica, encara que potser les bromes de Sting podien ser menys tòpiques i l’espectacle una mica més ambiciós. Encara amb tot, paraules en català i For Her Love cantada en un castellà que, això sí, va fer bo a Nat King Cole.

El públic, tan respectuós, elegant i contingut com Sting, manifestava inclinació i alegria quan li eren exigits pel mateix Sting o pels membres del seu grup. Només en Every Breath You Take es va posar en peus motu proprio, fent olor el final del concert després d’una altra tanda de Police tancada amb King Of Pain. En els bises una novetat, ja que She’s Too Good For Em no havia sonat amb anterioritat en un repertori, tancat amb Roxanne en versió extra llarga i una mica erràtica i un Fragile per a deixar sospirs suspesos en l’aire i els mòbils sense bateria. Una confortable nit en pretèrit tancada amb dolçor. Cal continuar vivint

Font: El País