Iron Maiden en Bcn: La fiabilitat dels clàssics

Hi ha poques coses cent per cent fiables en la vida i una d’elles, vist el vist divendres passat en el Estadi Olímpic de Barcelona, és Iron Maiden. Això últim, una cosa òbvia per a la majoria dels seus seguidors més longeus, va semblar agafar per sorpresa a alguns dels 50.000 presents que s’estrenaven amb el directe de la banda en el primer recinte d’aquesta envergadura que la Donzella de Ferro presideix al nostre país. Un assoliment inèdit que arriba en un moment dolç per al grup després de més de quatre dècades de trajectòria al marge de modes i tendències; un èxit no sols mesurable quant a xifres i nivell de popularitat, també palpable si parlem de prestigi i reconeixement generalitzat –fins i tot al nostre país, on sempre ha existit, i continua existint, un cert recel amb estils com el heavy metall–.

Entre els motius del seu imponent present: una tenacitat imbatible, personificada en el seu fundador, el baixista Steve Harris, fins i tot en moments tan foscos per al grup com la segona meitat dels noranta; un frontman d’un altre planeta, Bruce Dickinson, que als seus 63 anys sembla gairebé en millor forma avui que fa vint anys; un directe espectacular amb una posada en escena tan barroca com atemporal que utilitza sense complexos decorats de cartó pedra, telons de fons i una infinitat de trucs visuals; i, probablement, una de les raons més importants: posseir un cancioner plagat d’himnes que ja voldrien per a sí el noranta per cent de bandes del planeta.

La cita de Barcelona, la seva única data a Espanya, tenia sens dubte alguna cosa d’històric, i no sols per les seves dimensions: l’eufòria col·lectiva recorria l’estadi com una descàrrega elèctrica, ja en els primers compassos de Airbourne: una piconadora hard rock que, com si d’uns AC/DC accelerats i rejovenits es tractés, ens va posseir a base de riffs tallants i energia desbocada. No són el súmum de l’originalitat, d’acord, però van complir amb escreix la seva missió: escalfar l’ambient malgrat la pluja intermitent de mitja tarda. Van obrir amb “Ready to Rock”, tota una declaració d’intencions, i van coronar el seu curt set amb una hipervitaminada “Runnin’ Wild”. Una locomotora en flames i sense frens.

Això de Within Temptation va ser una mica més estrany, desubicados en un cartell més clàssic i festiu. No tindria per què suposar un problema: Iron Maiden sovint han portat de gira a bandes a priori allunyades de les seves coordenades, de Entombed a My Dying Bride; potser és que el metall gòtic de Within Temptation ha madurat pitjor que el heavy metall clàssic, malgrat el seu moment de glòria a rebuf de l’èxit internacional –i fugaç– de Evanescence en els primers 2000. Ironies de la vida, ja que els holandesos portaven uns quants anys més en la bretxa amb discos tan interessants com “Enter”, en el deixant dels primers Theatre of Tragedy i The Gathering. La recepció del públic va ser bastant freda, encara que van aconseguir remuntar el partit en la recta final gràcies a corts com a “Estand My Ground”, “Hissi Queen” i “Mother Earth”.

Amb tot, les ganes de viure un concert d’aquesta magnitud després de la sequera de música en viu causada per la pandèmia continuaven intactes per a rebre a Iron Maiden. Justament, l’ajornament d’aquest concert ha fet coincidir l’actual gira de grans èxits, batejada com “Legacy of the Beast”, amb la presentació en directe del seu últim disc “Senjutsu”, publicat en 2021. Un canvi de guió que ha alterat lleugerament el seu setlist original, que es va obrir amb les tres primeres cançons del nou àlbum, interpretades en el seu mateix ordre, alguna cosa que diu bastant de la inusual confiança en el present d’una banda de les seves característiques. Iron Maiden, a més, fan bé: el seu material més recent està entre el millor que han publicat en els últims vint anys.


Després de deslligar l’eufòria col·lectiva amb els primers compassos de “Doctor Doctor”, el tema d’UFO que els britànics utilitzen com a introducció habitual dels seus xous, Iron Maiden van arrencar amb la cançó que dona títol al seu últim llançament, un mig temps envolupant de crescendo progressiu i majestuós que la banda va interpretar emmarcada en un enorme temple japonès secundat per dues pagodes inflables. En el focus central de l’escena, Bruce Dickinson, de negre impol·lut i tocat amb una trossa samurái, liderant la funció; i com a secundari de luxe, Eddie, la mascota del grup, embotit en una armadura bushi i brandant la seva catana contra els músics en la seva primera aparició de la nit. Un recurs teatral tan previsible i granguiñolesco com a entranyable. Els van seguir la més veloç “Stratego”, amb el seu trot rítmic marca de la casa; i una “The Writing on the Wall” l’arpegi inicial del qual fa olor ja a clàssic i que va conjuminar amb exquisidesa harmonies cèltiques, punch i una tornada lluminosa.

Després d’aquesta tríada inaugural, una breu aturada per a reconfigurar l’escenari i preparar-nos per al que vindria. I així ens vam topar de cara amb els primers compassos de “Revelations”, extret de “Piece of Mind”, de 1983. Un viatge en el temps instantani que va fer somriure, estarrufar el borrissol –fins i tot humitejar els ulls– a molts dels presents. I és que, sense desmerèixer la seva etapa actual, és inevitable sucumbir al seu repertori dels vuitanta. Per alguna cosa Iron Maiden ha estat la banda iniciàtica per antonomàsia del heavy metall per a diverses generacions, inclosos la pròxima, com testificaven les cares il·luminades de nombrosos xavals en les pantalles laterals, observant embadalits l’espectacle i corejant la majoria de cançons. Joc de miralls i comunió intergeneracional a l’abast de pocs.

Fidels al seu defensa de totes les etapes de la seva carrera, van sonar dos temes inesperats: “Blood Brothers”, de “Brave New World” (2000), disc que va marcar el retorn de Dickinson a la banda; i “Sign of the Cross”, del seu discutit “The X Factor” (1995), una cançó amb múltiples capes que ha millorat amb el temps. I de tornada als clàssics en majúscules: una “Flight of Icarius” rotunda, amb la figura alada d’Ícar presidint l’escenari i Dickinson disparant fogonades amb un llançaflames al més pur estil Rammstein; una efectiva “Fear of the Dark”, millor o pitjor segons la intrahistoria de cadascun però amb una efectivitat difícil de rebatre; i “Hallowed Be Thy Name”, celebrada aquí ja sense matisos, executada amb classe i mestratge per la dupla formada per Adrian Smith i Dave Murray i les seves dobles harmonies de guitarra; amb un Harris ferri al baix; i, de nou, un Dickinson pletòric que va tornar a arengar al personal amb el seu ja icònic “scream for em Barcelona!”.

El foc es va apoderar una vegada més de l’escenari amb les primeres notes de l’aerodinàmica “The Number of the Beast” i el propi Belcebú no va voler perdre’s la festa en la fundacional i gairebé punk “Iron Maiden”, amb un bust cornudo i gegantesc al Pink Floyd que va interpel·lar fins i tot les graderies més llunyanes. I així arribem a la recta final, regida per la temàtica bèl·lica. Els bises van reunir dos de les seves peces més populars: “The Trooper”, amb Dickinson brillant al micròfon i enarborant la bandera britànica; i la inevitable i pegadiza “Run to the Hills”; enmig d’ambdues, una “The Clansman” defensada amb dignitat però gairebé un cos estrany en temps de descompte. I com a colofó, el famós discurs de Churchill amb el qual solen anunciar “Aces High”, el vertiginós tema que obre “Powerslave” i que la banda va atacar amb nervi i amb la reproducció d’un Spitfire lluitant contra les turbulències sobre els seus caps.

Un final en línia ascendent que va deixar als assistents amb un somriure durant hores però amb ganes de més. Pot ser que la seva pròpia llegenda i que l’inflat cancioner de Iron Maiden jugui a vegades en contra seva: massa absències i omissions fins i tot en sets de dues hores com el de Barcelona. La solució és fàcil: anem a veure’ls sempre que tornin per si toquen les nostres cançons favorites –tots tenim les nostres–; però, sobretot, perquè quan Iron Maiden no estiguin els trobarem a faltar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

The show must go on
ARAYTOR CORREDURIA DE SEGUROS, S.L.

Gran Via de les Corts Catalanes, 565, 08011 Barcelona
Pº Castellana 91, 4º planta Oficina 1 28046 Madrid

T. 932 72 48 60 | events@araytor.com

SÍGUENOS

Partners de la Asociación de
Promotores Musicales

logo-APM-2021

Contacta amb nosaltres

Truca'ns o omple el següent formulari i ens posarem en contacte amb tu