The Cure posa en estat de tràngol al Palau Sant Jordi

El grup de Robert Smith va aixecar el seu llegendari so amb arrels gòtiques en un concert que va combinar el seu material més profund, els seus ‘hits’ i fins a cinc cançons del nou àlbum que es resisteix a publicar

Convertir sotsobres íntims, somnis i al·lucinacions en un atribolat art pop va col·locar a The Cure en l’avantguarda musical quaranta anys enrere, i el temps no li ha restat esplendor. Aquí van estar Robert Smith i les seves hosts, aquest dijous al Palau Sant Jordi (entrades esgotades), presumint dels seus clàssics imperials i de la seva empremta sonora llegenda, manejant capes atmosfèriques, plantes enfiladisses melòdiques i vestigis del seu misteri gòtic.

Nit de recreació d’uns assoliments que van crear escola, encara que no sols això: el grup va deixar caure fins a cinc cançons d’aquest nou disc (‘Songs of a lost world’), que anava a sortir a les portes de la gira (que per això porta per títol ‘Lost world tour’) per a trencar 14 anys de buit editorial. I van ser col·locades en posicions nobles: ‘Alone’ va obrir la sessió amb els seus set minuts de andares pausats i els seus missatges poc dicharacheros: “Aquest és el final de cada cançó que cantem / El foc es va convertir en cendres / i les estrelles es van enfosquir amb les llàgrimes”, va entonar Robert Smith amb aquesta veu gairebé sempre situada a un mil·límetre del plor, ben conservada als 63. Conclusió en manera evasiva: “el món no és més que un somni”.

Passos de gegant
El baix de Simon Gallup, empenyent al gegant amb gambades llargues i profundes, connectant amb la poesia envolupant de ‘Pictures of you’, perla de l’àlbum ‘Disintegration’ (1989), el més citat, amb sis cançons. Arquitectura densa, que no espesseix, amb les discretes diableries guitarreras de Reeves Gabrels (que va ser còmplice de Bowie durant una dècada) donant tocs de distinció sense sobresortir, fent bola de so amb els teclats del recuperat Perry Bamonte.

Les noves cançons es van decantar per la cadència pausada, amb l’excepció de ‘A fragile thing’, un tema sobre la fi de l’amor entre una parella. “Cada vegada que em beses podria plorar”. Aquí es va fer notar, sobretot, ‘Endsong’, amb llargs passatges instrumentals en espiral i un intricat només subterrani per part de Gabrels. També ‘I ca never say goodbye’, amb al·lusions als seus familiars perduts. Una idea més aviat hardcore de The Cure es va obrir pas en el cor del concert amb peces vingudes del passat més llunyà: les cites a l’àlbum-sant greal ‘Seventeen seconds’ (1980), entre elles la turmentada ‘The forest’, amb el seu crit en bucle (“again and again and again…”) corejat per l’afició. ‘Lovesong’, en contrast, va sonar una mica més ‘up tempo’ que l’original.

‘Hits’ en cascada
Com si el seu material més profund fos poc compatible amb les seves cançons de major pegada comercial, aquestes es van concentrar en un llarg segon bis que va constituir un concert en si mateix. Cremat el territori amb un abrasiu ‘Disintegration’, va arribar l’hora de ‘The walk’, ‘Friday I’m in love’, ‘Close to em’, ‘In between days’ i ‘Boys don’t cry’. Temps de delit, acostant-se a les tres hores de concert, per a un Sant Jordi en combustió, recordant-nos que darrere de les capes de boirina i de misteri, The Cure mai va deixar de ser una banda pop. I bastant bona.

Font: El Periódico